La música que més m'agrada és la minimalista, un moviment desenvolupat entre finals dels anys 50 i primers anys 60 als Estats Units, com a reacció al serialisme contemporani que s'ensenyava (i s'ensenya encara) als conservatoris.
Aquest moviment es desenvolupà en dos focus: el californià, a San Francisco, encapçalat per LaMonte Young, Terry Riley, Terry Jennings, etc, i el de Nova York, els màxims exponents del qual són Philip Glass i Steve Reich.
Les característiques essencials d'aquest moviment són el seu retorn a la tonalitat (en contra de la música atonal contemporània) i la intenció de crear l'experiència musical amb els mínims elements possibles. La música es crea com a repetició d'estructures molt simples, de vegades unes poques notes, que es van repetint, juxtaposant i modificant gradualment mitjançant, o bé la improvisació, o bé l'aplicació de processos musicals ben definits. Sobre tot als inicis del moviment, les premises de ritme constant, repetició i procés eren força estrictes, i es vàren anar relaxant i donant pàs a una composició més intuitiva, no tant forçada pel procés musical, al llarg de l'evolució d'aquesta tendència musical.
Philip Glass és el meu preferit, i possiblement el més conegut de tots élls. La seva obra abarca des de quartets de corda a òperes senceres. Tres de les seves òperes, formant una trilogía, són especialment conegudes: "Einstein on the beach", "Satyagraha" i "Akhnathen". La seva música més coneguda és la de les seves bandes sonores per a pel·lícules com "Koyaanisqatsi", "Powaqqatsi", "Mishima", "The thin blue line" o "The Secret Agent", entre d'altres. També es ben conegut com a compositor per a espectacles de dansa, ballet o teatre contemporani, com ara "In the upper room" o "The Photographer". El seu estil ha sofert una notable evolució, des de les primeres composicions, rabiosament minimalistes, com "Music in Changing Parts" o "Music in Twelve Parts" a obres de caire simfònic i solemne, com "Itaipú" o les seves recents Simfonies, l'última de les quals, recentment publicada, es la seva Cinquena Simfonia, d'una qualitat quasi operística, vista la quantitat de cors i elements cantats de la mateixa.
Steve Reich, amb una música de caire molt percussiu, i molt més dominada pel mètode compositiu del procés musical, té importants composicions com ara "Six Pianos", "Come Out", "Piano Phase", "Drumming", "Different Trains" o "Electric Counterpoint". Molt interessant és la seva experimentació de la musicalitat de la parla col·loquial, iniciada ja en un període molt vinculat al "Phase-Process", amb "It's gonna rain" i "Come Out", i jà abandonat el Phase-Process continua amb "Different Trains" i culmina, per ara, amb "City Life"
Encara que possiblement pels pèls, també se sol incloure en aquest moviment a Michael Nyman, força conegut des de la seva banda sonora per a "El Piano". La seva obra també abarca una gran varietat, des dels seus Quartets de Corda, a òperes, com "The Man who mistook his wife for a hat" o "Facing Goya" i sobre tot la música per a la major part de les pelicules de Peter Greenaway - "The Draughtsman's Contract", "Drowning by Numbers", "Prospero's Books", "A Zed and Two Noughts" i "The Cook, The Thief, his Wife, and her Lover" entre les més anomenades - fins que es van separar artísticament. Ja separat de Greenaway, ha continuat composant assiduament per al cinema, com ho mostren les bandes sonores, no només de "The Piano", sino també de "Six Days and Six Nights", "Carrington", "The Ogre" o "Gattaca"
Wim Mertens, compositor belga, es un altre dels meus músics preferits. La seva obra es mou des de les composicions més intimes, per a piano sol i veu, fins a les obres per a orquestra de cambra, i des de peces molt curtes a obres monumentals de duració extraordinària. El seu estil beu inequívocament de les fonts del minimalisme, però no és aliè a les influències d'altres compositors europeus no minimalistes. Tot i no haver composat especialment per al cinema, podeu escoltar la seva música a "The Belly of an Architect", de Peter Greenaway.
Un altre compositor molt interessant és John Adams. Tot i que alguns el consideren minimalista, es dificil considerar-lo com a tal. La seva música beu inequívocament de les fonts del minimalisme, però també d'altres tendències musicals contemporànies, i de fet, ell mateix ha dit, en broma, que considera la seva música com a "maximalista". "Harmonielehre", prenent el títol del tractat d'harmonia d'Arnold Schönberg, i"Harmonium" varen ser els seus primers grans èxits. La seva òpera "Nixon in China" es una de les òperes contemporànies més representades, i el seu "Violin Concerto" s'ha convertit en un dels referents de la música contemporània. "Shaker Loops" és una altra de les seves obres, que a mí, personalment, m'agrada moltíssim (possiblement, es on més li surt el minimalisme) "Hodoo Zephyr", "Grand Pianola Music", "Fearful Symmetries" o "Eldorado", són altres de les seves interessants composicions.
A més del minimalisme, m'agraden també les noves músiques, en l'estil del New Age, sempre que no sigui massa "light", la música celta, i també la música contemporània i clàssica.